Dansa Contemporània

Els orígens de la dansa contemporània comencen a finals del segle XIX. Quatre ballarins, els nord-americans Loie Fuller i Isadora Duncan i els europeus Rudolf Von Laban i Mary Wigman, van sentir massa restriccions al ballet per expressar-se. Utilitzant els ideals de l'antic art grec, es van inspirar les formes més naturals de la dansa.

Utilitzar el cos humà com un instrument d'expressió emocional va ser la forma natural que va portar a Europa a crear una anàlisi científic del moviment humà: la labanotació. Es basava en una notació geomètrica que ensenyava com, a l'estirar-se o ajupir-se, el cos s'ajustava a un espai. Aquesta tècnica es segueix utilitzant per estudiar i ensenyar dansa contemporània. També poden observar el joc amb el pes del mateix cos i el contrast de posicions tancades amb obertes.

A diferència dels coreògrafs de Ballet, que tenen un llenguatge codificat de passos, els ballarins contemporanis creen el seu propi llenguatge, amb el que es fa necessari, que el coreògraf sigui el que balli.La creació del llenguatge de dansa, implica un estudi profund del moviment del cos i el desenvolupament de teories. És usual que s'utilitzi la dinàmica física que governa els moviments, a més a més de la llei de la gravetat i el seu paper en el moviment.Es considera a més a més, la respiració i els seus principis, la columna vertebral i la seva anatomia. Pot ser utilitzat fora de les tradicions culturals de dansa com a font d'inspiració.L'ús de l'espai és molt diferent del tradicional del Ballet, que exigeix al ballarí situat front al públic i en relació a l'escenari.

 

Els ballarins contemporanis mantenen una orientació multidimensional dins l'àmbit escènic. Utilitzen totes les dimensions de l'espai i se solen posar de perfil o d'esquena al públic, no sempre van estirats i realitzen moviments a terra o asseguts. El pes corporal és un factor important de dansa contemporània, a diferència del ballet clàssic, que les figures semblen que manquen de pes.